TERRITORI MAQUIS

Inici/Els maquis/Les tres etapes de la lluita antifranquista/Guerrillers

Guerrillers

Guerrillers. 1944‐1952.

La segona etapa de la lluita guerrillera és la més activa: s’enceta l’any 1944, amb la invasió de la Vall d’Aran i conclou el 1952.

L’operació Reconquista d’Espanya

Després del desembarcament a Normandia de l’estiu de 1944 la victòria aliada a Europa era només qüestió de temps. L’alliberament de França –en què els combatents espanyols i catalans van jugar un paper important‐ va esperonar les esperances dels antifranquistes en un context favorable a la seva causa. Per aquest motiu la Unión Nacional Española –dirigida pel Partit Comunista‐ va engegar des de la seva seu a Tolosa de Llenguadoc l’operació Reconquista de Espanya.

Lògica i logística de la Operació

L’objectiu era provocar una insurrecció generalitzada al país després d’una gran invasió de guerrillers pel Pirineu i crear un cap de pont al territori espanyol on s’instal∙laria un govern provisional presidit per Negrín que forcés la intervenció dels països aliats per derrocar el franquisme. Es va optar per la Vall d’Aran com a zona de penetració per la seva geografia, que facilitava la retirada en cas de necessitat, i pel fet que la neu deixaria aïllada la vall en aquella època.

L’UNE va concentrar uns 6.000 homes a prop de la frontera francesa. Durant el mes de setembre i principis d’octubre del 44 es van realitzar una sèrie d’incursions per diferents punts dels Pirineus l’objectiu de les quals era distreure les forces franquistes i contactar amb els fugits de l’interior del país. La frontera es va omplir de Guàrdia Civil i Policia Armada. El 16 d’octubre de 1944 es va donar l’ordre i tres dies després mil cinc‐cents homes repartits en nou brigades van penetrar la Vall d’Aran obtenint èxits immediats: Bausén, Lés, Bossost, Canejan, Porcingles, Pradell, Vilac, Mont, Montcorbau... Però només es va tractar d’una victòria fugaç. La presa de Vilella es va complicar amb el mal temps, els errors estratègics comesos i la manca de planificació pràctica dels guerrillers, i aviat la pressió militar del gran desplegament franquista va fer decidir al dirigent comunista Santiago Carrillo, reunit amb l’estat major dels guerrillers, iniciar la retirada. El 27 d’octubre s’acabava l’aventura de la invasió de la Vall d’Aran.

L’Hospital Varsovia

A Tolosa de Llenguadoc es va crear un hospital per als guerrillers ferits en l’Operació Reconquista d’Espanya. Es tractava d’un centre assistencial situat a la rereguarda del front que ben aviat es transformaria en un hospital civil per als exiliats. Les condicions de vida dels refugiats, després de quasi deu anys de guerra, eren terribles (fam, malalties, invalidesa, dispersió familiar, orfandat, etc.). En aquest context, l’ajuda humanitària, inicialment oferta per agències benèfiques nord‐americanes (el Joint Anti‐Fascist Refugee Committee i el Unitarian Service Committee), a les quals se sumaren altres entitats altruistes d’arreu del món fou vital per mitigar la situació dels supervivents. A l’obra assistencial, mèdica i social, desenvolupada per un personal abnegat – en destaquen els metges exiliats Francisco Bosch Fajarnés i Josep Bonifaci Mora‐ se sumà una tasca docent i científica exemplar, que en poc de temps féu del Varsòvia un hospital modern. Avui dia, constitueix un «lieu de mémoire» de l’exili espanyol a França.

Persecució i repressió

Pocs dies després del capítol de la Vall d’Aran el règim dictà noves disposicions per tancar el cercle sobre els maquis: es prohibeix la pràctica de la caça, la circulació a través dels camps a la nit, i s’ordena apagar, a les 10 del vespre, els llums de les cases de pagès que fossin perceptibles des de l’exterior. Els habitants de les zones rurals havien de donar avís immediatament de la presència de guerrillers, i estava prohibit i penat amb arrest governatiu, multa i responsabilitats d’ordre criminal oferir menjar, alberg, vestit o informació a tots els individus sospitosos.

La lluita guerrillera en el context de la guerra freda

La lluita guerrillera prosseguí amb l’acció de petits grups, vinculats al Partit Comunista en un primer moment i tot seguit a la CNT. Fou un temps de gran activitat; els guerrillers atacaren les bases econòmiques i les forces repressives del règim, amb resultats desiguals i un gran cost de vides humanes entre els antifranquistes. Tanmateix al final de la II guerra mundial Franco va fer valdre el seu anticomunisme per aconseguir el vist‐i‐plau dels Estats Units, que es va convertir en un valedor del règim que portà el país del bracet a la ONU. També la França de Charles de Gaulle va intentar desmobilitzar en contingent guerriller que fins aleshores havia voltat lliure pel sud del país. En aquest context els comunistes van reconèixer l’any 48 que la tàctica guerrillera era inviable, la mateixa conclusió a la que arribaren els anarquistes uns anys després. Per aquests motius la Guàrdia civil dóna per finalitzada la campanya repressiva a mitjan 1952.

Les dones a la guerrilla antifranquista

La participació de les dones a la guerrilla antifranquista va consistir, majoritàriament en proporcionar un ajut logístic preciós i indispensable (subministrament d’aliments, roba, calçat, medicines), passar informació sobre els moviments de la guàrdia civil i fer d’enllaç. Es tractava d’una tasca perillosa –sobretot en una època de gran repressió en què la guàrdia civil posava a prova a la població fent‐se passar per maquis‐ i fonamental per al desenvolupament de les activitats dels que s’amagaven a la muntanya, ja que ells no podien deixar‐se veure pels pobles i eren elles les que assumien el risc. Però també va haver‐hi un gruix de dones que va lluitar activament amb les armes, que eren un guerriller més. Unes i altres, en cas de ser descobertes s’havien d’enfrontar als durs interrogatoris de la guàrdia civil, als judicis i la presó. Moltes d’aquestes dones havien arribat al maquis per vincles familiars; pares, companys i germans represaliats pel franquisme o que ja formaven part de la lluita clandestina. Però no s’ha de llegir la seva participació en clau de seguidisme; elles tenien els seus propis motius: cal recordar que les dones van ser el col∙lectiu que més drets va perdre amb una dictadura que les relegava a subalternes de l’home.

Les dones exiliades també es van organitzar i van donar suport als guerrillers. En aquest sentit destaca l’existència de la Unión de Mujeres Españolas (UME) i de la Unió de Dones de Catalunya, organitzacions que duien a terme una intensa tasca amb les exiliades republicanes; reorganització política, edició de la revista Mujeres antifascistas españolas, ajuda a les famílies del presos i a la guerrilla, etc.

Text: STOA

Cartell de propaganda. 1942. Biblioteca Nacional de Catalunya.

Octaveta difosa per la CNT. Data no precisada. Biblioteca Nacion

Auca del Refugiat. Biblioteca del Pavelló de la República.